És la veu per excel·lència de la dona medieval escandinava. La seua obra mestra, la trilogia Cristina, filla de Lavrans (1920-1922), que fa ara cent anys, la va portar a guanyar el Premi Nobel de Literatura en 1928. Esta gran novel·la, de més de mil pàgines, retrata l’edat mitjana dels països nòrdics com cap altre títol. Autora noruega de referència, la projecció de Sigrid Undset (Kalundborg, 1882 – Lillehammer, 1949) ha fluctuat al llarg de les dècades per la seua conversió al catolicisme i el seu cultiu del tradicionalisme. Però ara la celebració d’eixe centenari en plena pandèmia reivindica sobretot els seus darrers anys, viscuts als Estats Units com a refugiada de la Noruega ocupada i compromesa amb la democràcia.

Tot comença en la mar. Els fonaments de la nostra civilització s’assenten sobre els viatges marítims més o menys atzarosos d’un grapat de grecs que van abandonar els seus arxipèlags per a visitar la resta de la Mediterrània i poder tornar a casa (o no) a contar el relat de les seues aventures. Lluny de la narrativa èpica i moltes voltes lluminosa dels mites, els grecs es van fer amos de la mar durant segles a força de necessitat, acceptant el destí aquàtic al qual els obligava una terra massa escassa i massa poc fèrtil

Entre 1968 i 1972 en les editorials Garbí i Tres i Quatre, gràcies a Josep Lluís Blasco i Vicent Raga, a la València del franquisme crepuscular veren la llum obres com Lenin i la filosofia, de Louis Althusser, Sociologia i psicologia, de Theodor Adorno, opuscles d’Anatoli Lunatxarski i György Lukács, i fins i tot la Lògica materialista de Galvano della Volpe. El fet va provocar una irònica entrada en el “Vocabulari Elemental” del País Perplex de Josep Vicent Marqués, en 1974, que definia així el lector de català: “Home o dona de clara abnegació i provat eclecticisme que actualment intenta fer la síntesi entre Els horts de Martí Domínguez i la Lògica Materialista de Della Volpe, puix que se’ls ha llegit tots dos per militància”

Les artistes Patricia Gómez (València, 1978) i María Jesús González (València, 1978) veuen les parets com un testimoni mut de la historia. Un objecte que acumula circumstàncies i vicissituds en les seues capes. Utilitzant la tècnica de l’strapo, apeguen teles sobre les parets d’espais políticament sensibles i les arranquen per a recuperar els seus relat

En El fantasma de Canterville Oscar Wilde ja anunciava el gos dels Baskerville, o almenys la suma de les seues parts, a falta d’ajuntar-les en un tot. Un gos negre, fosforescència i el caràcter espectral: tres inquietants elements que després Arthur Conan Doyle podria haver unit en el seu gos. O no

Per als valencians, l’aragonés hauria de ser alguna cosa més que una simple llengua romànica veïna i germana en procés de desaparició, pel paper que ha tingut en la nostra història i en la nostra pròpia llengua. Després de la conquesta de Jaume I, en el segle XIII, milers de colons aragonesos van vindre a poblar el nou Regne de València i s’hi van instal·lar, portant amb ells la seua llengua. D’això i de molt més ha parlat recentment l’historiador i arxiver saragossà Guillermo Tomás Faci, en el llibre El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2020)

Efímer i humà. La memòria del teatre i les persones desapareix quan el públic deixa de recordar. Molt de temps romandrà present l’esperit bulliciós de Pep Cortés, la seua decidida contribució al conreu d’una escena teatral que li deu tant. A finals de març els camarades i companys han organitzat un acte d’homenatge al Principal de València, un ritual que es repetirà a principis d’abril a Alcoi, epicentre teatral valencià que l’actor i director va esperonar decididament

L’aparició de qualsevol nou llibre de Joan Francesc Mira és una perspectiva de felicitat, una sort de festa entre setmana que ens ix al pas sempre d’una manera sòlida, com pedres miliars de saviesa que ens trobem entre els marenys de les moltes publicacions que cada any ens inunden. Els Papers de l’observador (Afers / Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2020) són la darrera mostra de la voluntat de l’autor de regalar-nos més fragments d’eixe festí quotidià del qual, des de fa més de cinquanta anys de trajectòria intel·lectual, ve fent-nos orgullosos partícips com a valencians

Quan entrevistem a Bárbara Blasco (València, 1972) està a punt d’entrar en màquines la tercera edició de Dicen los síntomas, novel·la amb què obtingué el premi Tusquets el passat mes de setembre. Autora de Suerte (2013) i La memoria del alambre (2018) en l’editorial valenciana Contrabando

El pintor holandés Carel Fabritius (1622-1654) va ser l’alumne més destre de Rembrandt i mestre de Johannes Vermeer. En l’actualitat, de fet, La lliçó d’anatomia del doctor Tulp, de Rembrandt; La jove de la perla, de Vermeer, i La cadernera, de Fabritius, són les tres joies pictòriques del museu Mauritshuis de La Haia. Fabritius va morir el 12 d’octubre de 1654, als 32 anys d’edat, junt amb el seu deixeble Mattias Spoors i el diaca Simon Decker, mentres feien un retrat

“La mitat de tot és geografia, l’altra mitat és Shakespeare”, diu una frase de Robert Kaplan que expressa la convicció que les idees, esperances i passions humanes no s’alcen sobre el buit, sinó sobre un medi que les predetermina i afaiçona de manera inevitable.

La mancomunitat metropolitana de l’Alta Silèsia és la regió més urbanitzada i industrialitzada de Polònia. Parlem de la major exportadora de carbó de tota Europa. Un territori de mines paredades on s’amaguen les empremtes d’una identitat transfronterera, els silesians són també la minoria més gran dins d’un Estat polonés quasi monoètnic. Ńikisz, com és conegut el distingit barri miner de la ciutat de Katowice, sobreïx entre la fosca imatge fumejant de la regió

És indiferent la quantitat de veritat o ficció que puga haver en la novel·la de Bárbara Blasco que meresqué el Tusquets. Com en tantes altres obres literàries eixa informació, eixa busca del transsumpte del protagoniste, probablement només interessa a dotors de retreta i familiars, amics i saludats; un entremés que podria aplegar a distorsionar la lectura plaent d’una literatura d’altíssim voltatge. Algú buscarà això, segur. Sempre passa. I què? Virginia la protagonista, l’Estrany, el pare, la germana, la mare, els amants, podríem ser qualsevol. Qualsevol dels lectors, per ser més fidels a la realitat, podríem tindre una miqueta de cadascú d’ells

Tim Brookes (Londres, 1953) descobrí els alfabets en perill d’extinció per accident. Tot començà entallant en fusta els noms d’amics i familiars. Buscant idiomes amb els quals treballar, ensopegà amb el fet que la majoria dels alfabets del món, fins a un 85%, es troben amenaçats de desaparició. No s’ensenyen a les escoles, no són utilitzats pels governs, i en alguns casos fins i tot es prohibixen

L’exposició Infralleu, mostrada al Bombas Gens Centre d’Art entre març de 2020 i gener de 2021, és el resultat de la investigació d’Inma Femenía (Pego, 1985) entorn de la percepció determinada pels mitjans digitals i l’experiència resultant sobre la realitat física. Una percepció entesa com una ferramenta que modifica l’aparença de les formes i que Femenía tracta de plasmar mitjançant l’ús de diferents superfícies. L’artista ens du als límits d’allò perceptible, com pot comprovar qualsevol espectador que visite l’exposició

Blasco Ibáñez i el blasquisme posaren València en el mapa de l’Europa contemporània i ho feren a través d’una ferma posició de compromís amb els valors republicans, laïcistes i de justícia social que enllaçaven amb els principis de la Revolució Francesa. Així ho mostren els actes en defensa de Zola, en 1898

Fa uns anys vaig escriure en un paper que enyore, que ja no existix i que es deia Quadern, que la Renaixença recuperava un apòstol. Fou amb motiu de la publicació dels sainets complets de Manuel Millàs. Ho vaig dir perquè no només respirava novament una obra, sinó tot un personatge. Sis anys després vinc a dir el mateix de Víctor Iranzo i Simón (1850-1890), un altre seguidor d’aquella fe que retorna editorialment però també, en certa manera, a la història de les lletres. Perquè ningú o quasi ningú recordava ja un dels millors poetes que donà una Renaixença de poetes, com fou la valenciana

No era la primera vegada que es postulava per a dirigir el teatre públic català amb més pressupost, però ara ha sigut la definitiva. El passat juliol s’anunciava a bombo i plateret que Carme Portaceli (València, 1957) serà l’encarregada de pilotar el simbòlic Teatre Nacional de Catalunya (TNC) entre setembre de 2021 i juny de 2027. La directora arriba amb l’aval de les xifres d’ocupació de la seua etapa al Teatro Español de Madrid, però enmig d’una crisi funesta per a les arts en viu com a conseqüència de la COVID-19

Gènere híbrid i fronterer avant la lettre, a cavall del relat d’aventures, la crònica, la biografia, l’informe geogràfic i, en alguns casos, fins i tot l’assaig etnològic o l’autoficció, la literatura dedicada a la muntanya i a la passió de trescar-la s’ha vist sovint relegada als prestatges dels llibres tècnics, transitats només per entusiastes de la matèria

Cada mes dèsset desconeguts reben una fotografia i un encàrrec: escriure un relat d’exactament cent paraules a partir d’ella. Amb esta suggeridora premissa Óscar Mora, alma mater del projecte, ha bastit un micromón de ficció enmig de l’abocador indiscriminat de Twitter. Un espai que florix sicut lilium inter spinas, com a sublim llir entre cards, enmig del riu de trons i tronats que es desplega davall les ales insomnes del pardalet blau

De colp, arriba un dia en què podem evocar un record i assignar a cada cosa una paraula. El món, fins llavors mut i innominat, ens convoca. En la inoblidable primera pàgina de la seua novel·la Cien años de soledad (1967), Gabriel García Márquez atrapa eixe instant màgic del despertar de la consciència individual amb una frase que ha passat a la història: “El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo”

Fabienne Lloyd (Londres, 1919 - Aspen, 1997) encarnà sobre la Terra l’enorme bellesa dels seus progenitors, Arthur Cravan i Mina Loy, dos personatges de culte de les avantguardes del segle XX. Però, a diferència d’ells, decidí dur una plàcida vida a 2.400 metres d’altitud, entre les boscoses muntanyes de l’apartat comtat de Pitkin, a l’estat nord-americà de Colorado

Tot i que la sensació de pèrdua del seu estimat Arthur Cravan ocupà un lloc fonamental en la seua vida, l’anglesa Mina Loy (Londres, 1882 - Aspen, 1966) fou moltíssim més que la viuda d’un mite. Pintora, poeta, dissenyadora i nexe d’unió entre les avantguardes artístiques i literàries d’Europa i els Estats Units, la seua és una de les veus fonamentals de la poesia modernista i feminista del segle XX

Precursor del dadaisme i pioner de la performance. Exiliat i desertor. Mentirós, mariner, encantador de serps, lladre, llenyater i boxejador. El poeta amb els cabells més curts del món. Provocador professional. Anglés, suís i francés. Negar una part d’Arthur Cravan és negar-ne la totalitat. Una vida dedicada a l’Art? No: la vida com a Art. I poques vides condensen tant en tan poc de temps. Per on començar?

Middle England (2019), de Jonathan Coe, és el retrat oracular dels primers moviments d’una tragèdia. Té el valor de crònica interna i en temps real, atònita i lúcida, del que no sabem com acabarà. Si la història té la funció d’explicar el significat d’allò que ha ocorregut i treballa amb períodes solidificats, per a tractar el lent riu de magma de la vida europea cal la literatura. La veu poderosa, però no dogmàtica, d’un dels autors britànics més brillants de la generació de mitjan segle XX

“De la mania de parlar d’Homer no ens lliures mai, deessa”, va dir ell. Mania (follia, obsessió, còlera) és la primera paraula de la Ilíada. No li peguem més voltes: “En valencià és diu com en grec, mania, com la de navegar”, continuà ell. Algú havia pres la paraula enmig de l’afàsia de la mar. Calia parar l’orella. Nosaltres també érem uns maniàtics. Encetàvem el desconfinament de la Marina Alta a bord d’un modest veler. Treia el nas l’ou solar sobre la corda tibant de l’horitzó. La discussió estava servida: què és més formós de mar estant, l’aurora o el crepuscle? O siga, l’alba o la prima, en el precís idioma dels mariners valencians, balears i catalans

Lluís Dubón Portalés (1892-1953) és un altre dels grans artistes valencians del primer terç del segle XX oblidats a causa del trauma brutal que representà el franquisme. De l’impressionisme al modernisme, l’art nouveau i l’art déco, tingué un leitmotiv al llarg de la seua trajectòria artística: la dona, i especialment la dona valenciana, com a símbol i al·legoria de la força, la modernitat i la plena llibertat

És un dels representants més importants del bagatge intel·lectual perdut del valencianisme de la Segona República. Oblidat per l’exili a França i eclipsat per les tesis de Joan Fuster, el nacionalisme de l’historiador Emili Gómez Nadal (València, 1907 - Valença d’Agen, 1997), forjat fora de València i amb vocació teòrica des de l’esquerra, va deixar cartes, articles de premsa i un assaig quasi desconegut, El País Valencià i els altres, que esdevingué una de les poques contestacions a Nosaltres els valencians entre els moviments d’oposició a la dictadura. Mig germà de Nicolau Primitiu Gómez, americanista i comunista decebut, amb una vida plena de tràngols amargs, Gómez Nadal mai va tornar a la seua terra, però, potser, el seu llegat té més influència del que ell imaginaria

El passat 14 de febrer va morir un dels dramaturgs més representats de l’Estat. Entre els millors en valencià de segle XX. Institucions i mitjans han recollit en els obituaris el seu llegat escènic. També el periodístic. Ací recordarem, però, la seua vinculació al futbol com a porter, periodista, pare de periodistes esportius i aficionat. Una relació intensa, la seua, amb l’espectacle en tots els sentits de la paraula

El mite de la caverna no és un mite. Els presoners que veien ombres projectades des del foc dels vigilants érem nosaltres.  L’ombra en el segle XXI és en colors i instagramable. Contemplàvem espectres, véiem pobles i ciutats i sentíem ressonar les orelles en la finor espessa de l’asfalt, com el xampany glaçat pres en dejú. Véiem ombres d’argilages i romers i alguna fina flor d’asfòdel, però el gladiol que teníem a mà dreta era tàctil i no pareixia que fora diferent del projecte d’assemblar-se a si mateix, la vella aspiració platònica

Mitrovica, l’antiga Dimitrovica bizantina, és hui en dia una de les cinc ciutats més grans de la República de Kosovo. Pràcticament fitant amb Sèrbia, des de 2013 ha quedat dividida en dos municipalitats: la Mitrovica Nord de Kosovo, de majoria sèrbia, minoritària en el conjunt de la ciutat, i la Mitrovica del sud, que concentra la majoria albanokosovar. Una coexistència difícil, separada per un riu.

Arreu de l’Europa devastada per la Primera Guerra Mundial, un nou ideari polític ambigu i proteic emergí amb força: el feixisme. Una amalgama d’elements molt diversos i sovint contradictoris que seduí grans escriptors i intel·lectuals a qui eixa tria convertí en figures amb un llegat incòmode, testimoni d’una era de frenesia ideològica

A Palmera, a la Safor, a mig camí entre Gandia i Oliva, el conegut curador d’art Vicent Todolí viu en el paradís. Un paradís amb centenars de varietats cítriques desconegudes a terres valencianes que ha bastit per tal de protegir el paisatge, gaudir de tot un museu a l’aire lliure i saciar la seua infinita curiositat