X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ENTREVISTA

Maria Fuster, el nou rostre del reporterisme valencià

Del Grau de Gandia, Maria Fuster, aka La Fuster, és una de les grans noves cares de l’audiovisual valencià... fora de València. Forma part d’una generació davant de les càmeres que ha viscut, necessàriament, d’esquena a la televisió pública valenciana: en acabar ella la carrera, tancaven Canal Nou. De xiqueta assajava davant d’una tele com si fóra presentadora. Jugant jugant va acabar a la pantalla menuda, ha dit no a propostes indecents, i ara practica l’humor informatiu a partir de l’actualitat més inversemblan

25/03/2018 - 

VALÈNCIA. Per què l’humor sempre pareix un gènere menor? Per què convé renunciar, per pura ètica, a allò que una somiava? Per què fer riure és més complicat que fer plorar? Per què, en altres llars, li demanen que mantinga el seu accent valencià intacte? Per què, des de prop, es veu tan lluny la futura corporació valenciana de mitjans? La Fuster contesta.

Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Politècnica de València, això d’explicar històries li ve de molt menuda. Amb el seu germà ja gravava vídeos com si estiguera presentant els informatius de la BBC. Va completar els seus estudis a Madrid amb un curs de locució i presentació de televisió per a RTVE i a Barcelona amb la productora d’Andreu Buenafuente, El Terrat. Ha treballat de redactora i presentadora d’informatius a Mediterráneo, Localia i TeleSafor i també en registres més desenfadats, com a reportera en el programa Trencadís de 8TV, produït per Mediaset i La Fábrica de la Tele. Ha treballat també de reportera a LaSexta Noticias i en el programa Tips de La2 de TVE. Actualment és reportera en Tarda Oberta de TV3. I, molt més enllà, la seua frescor televisiva ens arriba a través de les xarxes. 

-De menuda ja t’agradava la tele? 
-Sí, sempre he tingut una vena teatrera a casa, li agarrava les americanes a mon pare i em posava a taula a fer de presentadora. Jo mateix, davant d’una tele que pareixia que estava presentant un informatiu de la Bloomberg, feia l’efecte croma i quin superplató que teníem... Al meu germà el posava a gravar. M’emocionava. Jugant he arribat a açò, a la tele de veritat. Qui m’ho havia de dir, jo allà al Grau de Gandia...

-Què et seduïa de la tele?
-Sempre m’ha agradat i és complicat de verbalitzar... Sempre m’ha cridat més la part interpretativa que la periodística. Per a mi el més important és la manera d’explicar-ho. El fet de comunicar històries. Com te les expliquen. Sempre coquetege amb això: el continent i el contingut plantejats d’una manera més artística i comunicativa. Potser per això vaig fer comunicació audiovisual i no periodisme.

-Del Grau de Gandia a les teles estatals. Comencem pel principi? 
-Vaig fer unes pràctiques en una tele local, Tele 7 de la Safor, de becària, redactant quatre coses. Una volta em van enviar a fer un reportatge i la temàtica era Sant Cristòfol, patró dels camioners, beneïen als conductors, amb el vicari enmig, com en una peli de Berlanga. Vaig acabar agarrant confiança amb el vicari, tutejant-lo, i a partir d’ací vaig seguir fent reportatges similars.

-Reportatges atrevits? 
-De normal sóc més reservada, callada, però quan em pose davant de la càmera canvie completament. Fora de la tele sóc prou “autista”. La tele em fa desinhibir-me, potser.

-Quan comences a vore que això de la tele va de bo?
-Després d’aquells primers reportatges em van tocar de Localia, volien fer un programa de gent jove i el vaig combinar amb la carrera. En acabar la carrera, vaig anar a fer un curs a Televisió Espanyola, de locució i presentació, i vaig fer un curs a Barcelona amb la gent d’El Terrat. En aquell moment em vaig dir: “Maria, de veritat vols ser ‘tirititera’?” Sigues més formal. Vaig voler ser professora d’universitat, en pla dona freda i calculadora, i vaig estudiar postproducció digital.

-Però...? 
-Vaig tornar a caure en la televisió. El meu altre jo em va dir: “Eh, que encara eres jove, lluita pel que sempre t’ha agradat, va!”. Sempre he tingut eixe doble vessant, de ser racional i calculadora, realista, perquè això de la tele és el món de la faràndula... però, al mateix temps: “Va, prova-ho, que si no ho fas ara...”. Els vídeos que tenia fins al moment eren molt d’anar per casa i vaig voler fer-me un videobook canviant el look i inventant-me els reportatges. Ja havien tancat Canal Nou i a València només hi havia Levante TV i TV Mediterráneo. Me’n vaig anar a Mediterráneo a dir-los: “Eh, mireu el meu ‘videobook’!”. Casualment tenien un procés de creixement, necessitaven gent, els vaig fer gràcia i cap avant. Vaig fer de reportera i fins i tot vaig presentar un informatiu per a Castelló.

-I acabes a Barcelona. 
-El videobook ja estava basat en la realitat i després de l’experiència a Mediterráneo vaig vore que hi havia una productora que buscava redactors... Vaig enviar la sol·licitud i va passar molt de temps. Un dia, en vacances, em toquen dient-me que eren de Mediaset i La Fábrica de la Tele per a un programa de 8TV a Barcelona. “Però ha de ser demà!”, em van dir. Una espècie d’España Directo a Catalunya. Jo, que volia una vida tranquil·la i assossegada, i va i acabe com en un Sálvame a la catalana. El món de la tele per dins és... Un dia em van enviar al palauet de Pedralbes, el d’Urdangarin, dient-me:  “Connectarem per a que ens parles dels desperfectes de la casa, fes-nos un retrat per a explicar que la casa és una ruïna”. Em van enviar a fer un directe per a parlar tres minuts d’una paret davant la càmera. Surrealisme màxim. Bàsicament vaig estar entrevistant una paret. Després d’això ja puc fer qualsevol cosa.

-Fa uns pocs mesos et vas integrar en el programa Tips, de La2. 
-Hi ha un impàs de temps, ens passa com als actors, que hi ha una parada entre treball i treball. De nou apareix la super Maria racional i em pregunte: “I si faig menys entreteniment i més informatius?”. Vaig entrar en la delegació valenciana de LaSexta. Estant allà em van cridar, no sé per què, de Tips de TVE, un programa de reportatges amb corresponsals per tot Espanya. El de València era Eugeni Alemany i volien que la de Barcelona fóra jo.

-Però el programa va durar poc. 
-Va acabar per problemes d’audiència, era un programa molt ben fet, però a La2...

-I vas dir “no” a La 1?
-Això va ser abans de Tips. Em van cridar d’un programa de La 1 i hauria sigut el meu primer gran pas cap a una tele estatal. Vaig fer el càsting sobre una secció de modes virals absurdes d’internet. Mai en la vida m’havia passat fer-me esta pregunta: “Això, filla meua, és el somni de la teua vida?”. No era el meu lloc, no era el que volia fer. Estava tocant amb els dits el somni de tindre un espai en un programa estatal... però allò que em demanaven no ho volia fer. I me’n vaig anar. Amb el trauma de dir: “I si no em tornen a cridar?”. Sobretot és que faces el que faces, que siga amb dignitat. Pareix que buscaven més a la reportera mona, amb escot i amb cervellet de canari. No estic disposada a passar per això. Jo em faig la tonta quan jo vull, no quan em diuen.

-El telèfon va tornar a sonar? 
-Sí, del càsting de TV3. Em van demanar dos històries: em van enviar a la Rambla i havia de convéncer els de les floristeries per a que em regalaren unes flors. Va ser molt curiós, li vaig dir a un fent-me la graciosa: “Que no em regalaries una flor?”. I em va dir rotund: “No, i és que a més no m’has demanat permís per gravar”. Jo li vaig dir: “Entre tu i jo, fes que me la regales per a no quedar malament”. I torne i em contesta: “Clar, dona, agafa la que vullgues”.

-I llavors entres al programa de TV3 Tarda Oberta.
-Està sent una molt bona experiència. Ells potencien l’accent valencià, els encanta que deixe anar expressions valencianes. Encara que algunes les he hagut d’abandonar perquè, si no, els costa entendre’m. Com dir “granera”, “eixir”, “eixe”... Jo sóc molt d’“anar pegant bacs”, “fer comboi”, “la coentor”.... Es burlen de nosaltres pels diminutius; ells són més d’augmentatius.

-Com és ser valencià a la tele catalana?
-Els valencians tenim el prejuí inculcat que no parlem bé a Catalunya, o que som estranys, però no, és completament normal, és una riquesa cultural. Moltes vegades no m’acaben d’ubicar: “Que ets de Tarragona? De Lleida?”. Escolten una “e” i es desubiquen, però es viu amb molta naturalitat. De vegades ens muntem unes pel·lícules...

-Què t’agrada fer en els teus reportatges?
-La consigna és que tinga un punt de vista humorístic. El nostre director, que és de l’entorn de Crackòvia, sempre ens ho demana. Fa poc vaig anar a un poble, Batea, que van dir que si no els feien cas amb una residència de iaios que volien, se n’anaven a Aragó. La gent t’explicava que era cosa de l’alcalde. Vas per a aclarir alguna cosa, però al final no aclarixes res... Utilitzar la rigorositat surrealista m’agrada molt.

-L’entreteniment està infravalorat?
-És un gènere infravalorat, completament, l’humor està mal vist com a ferramenta seriosa. Sembla que frivolitze, que siga més banal. Però crec que és més complicat fer riure que fer plorar. Quan informes d’alguna cosa, si seguixes les regles del periodisme i eres objectiu, d’alguna manera contes la informació i ja està. Però l’entreteniment li aporta una part més creativa: com fer per a que t’enganxe, ser suggerent... són com curts que graves per a explicar una història. Té moltíssima més faena darrere. Sempre m’agrada basar-me en la informació, però la conte pegant-li la volta, amb un punt surrealista. Prendre coses absurdes d’una manera rigorosa i altisonant, un estil que programes com Caiga Quien Caiga o El Intermedio han sabut fer molt bé.

-Sempre has d’estar de bon humor.
-El ritme és mortal, mujer al borde de un ataque de nervios, molt sacrificat. Li explique a ma mare que estic morta, i ella m’ha vist només tres minuts a la tele i diu: “Això com és?”. És un sacrifici. Grave tots els dies, tota la gent va a treballar cada dia, clar, però donar continguts cada dia i exposar-te a això d’una manera molt simpàtica, acaba cremant en certa manera. Hi han dies que t’has despertat fatal i has de ser simpàtica. Ho fas i ja està, però deixa empremta.

-Pertanys a una generació televisiva que va haver de viure més enllà de Canal Nou.
-I amb una certa sensació de frustració, ja que el sector audiovisual valencià ha sigut un cementeri... Jo me n’he hagut d’anar perquè no tenia oportunitats. Canal Nou pràcticament va tancar quan acabava la carrera. Tampoc pareix que ara vullguen apostar molt per l’aire fresc i si no deixen pas a les noves generacions... al final acabes sentint-te més valorada fora.

-Què t’agradaria fer si treballes en mitjans valencians? 
-M’agradaria fer El Intermedio a la valenciana. De Canal Nou m’agradava molt el Trau la llengua d’Eugeni Alemany, amb la funció didàctica de la televisió. I, per descomptat, Monleón, un entreteniment que servia al mateix temps, sense donar-te compte, per a fer sàtira i autocrítica.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i comunicador. Col·labora en la secció CulturPlaza del diari Valencia Plaza i en el portal gastronòmic Bon Viveur. És un dels fundadors del lobby ciutadà València Vibrant i coautor de La nova guia de València.

Noticias relacionadas

PLANETARI

L'art de tancar portes

Por  - 

Dones e altri (Llibres de la Drassana, 2017), el nou títol de Felip Bens, és un conjunt de relats breus units per la voluntat de plasmar l’univers de les relacions entre dones i hòmens, però en realitat, i per davall d’eixa superfície aparent, s’hi amaguen fondàries encara més vitals i també més suggeridores

Memòria de l'entrecuix 

Llàgrimes de tardor

Joana havia oblidat el títol del relat, aquell que estava ple de silencis prolongats, com el sexe. Tan sols el piano i la música l’abstreien a un altre tempo més pausat, més madur i favorable a reparar fractures i créixer, desfer camins i refer-ne, caminar, pedalar, xafar terra superant cada obstacle, i quedar amb la gent amb qui no quedava, la que es trobava pel camí de tant en tant i que pagava la pena. Ara, però, ja sabia gaudir-ne, per l’experiència, dels ambients que havia freqüentat en altres èpoques, dels quals se n’havia allunyat sense voler i volent, perquè sí, perquè de vegades ser i no ser també li ensenyava a posar el fil a l’agulla i actualitzar la bellesa com la duresa de totes les coses.

LLIBRERIES

Embalant la memòria

Por  - 

Novament de mudança, l’enèsima, i no sóc capaç de posar els llibres en caixes sense mirar-me'ls amb atenció, sense intentar recordar l’emoció de la primera lectura, sense mirar quan i on els vaig comprar. De Castelló a Ginebra, passant per Itàlia i Amèrica

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email