Que fàcil (i que difícil) és ser de províncies!

Que fàcil és ser de províncies, quan no et planteges cap altre escenari possible, quan no t’importa massa la cultura pròpia de la teua terra, quan tens una faena o unes aspiracions que et permeten anar fent, qui dia passa any empeny, “arròs i tartana, casaca a la moda, i rode la bola a la valenciana”. Té igual que sigues de dretes o d’esquerres, conservador, progressista, migpensionista o abstencionista. Vius en el teu poble o ciutat pensant que formes part indestriable de la nació, que Espanya eres tu i que Espanya som tots, que els periodistes, els esportistes, els escriptors i els polítics estan pendents de tu, parlen de tu, es dirigixen a tu, són part de tu i que tu eres part d’ells. Tots som un, tots som iguals, perquè tots som espanyols; que sí, que vius en províncies i sens dubte hi ha una capital, però que bonica, que gran, quina meravella i quins bons musicals. Si pot ser, que els meus fills estudien allà o que hi vagen a treballar o a casar-se, i si no, bufarem en caldo gelat i la visitarem de tant en tant, que ara arribem en un bot. Quin futur més resplendent…

I que difícil és ser de províncies, quan eres conscient del centralisme feroç, quan veus que la teua cultura s’assola davant els teus propis ulls, per una homogeneïtzació castellano-espanyola inevitable –a causa de la força del Leviatan–, quan tens un treball o unes aspiracions intel·lectuals, culturals o materials que necessiten d’un país propi per a tindre un mínim de recorregut, per a no haver d’emigrar, per a no caure en la intranscendència més absoluta. Té igual de quin color polític sigues. Saps que el teu propi Estat no rema al teu favor, menys encara –molt menys encara– si no pertanys al seu grup i cultura hegemònics, els de Castella, predominants entre nosaltres des de fa segles; saps que els periodistes, els esportistes, els escriptors i els polítics no parlen realment de tu, no es dirigixen a tu, no estan pendents de tu, encara que parega que ho facen i que siguen dels teus, perquè ells, majoritàriament, sí que són feliços en la província, i sempre, en últim terme, pensen abans en eixa gran Espanya de la qual se senten part indestriable que en el vostre propi grup, eixe xicotet col·lectiu que no pinta fava enlloc. I aneu empobrint-vos tots plegats, contents o tristos, mentres la capital, la gran capital, absorbix riquesa, il·lusions i projectes de futur…

Que fàcil, i que difícil, és ser de províncies!

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.

@vicentbaydal