El rock hirsut mai va anar amb mi - Rafa Cervera

VALÈNCIA. Si decidim que alguna cosa ens agrada, eixe gust no té perquè resultar exhaustiu. Quan t'agraden les dones, no t'agraden totes les dones. El mateix ocorre si t'agraden els hòmens o t'agrada el cinema o t'agrada l'arròs. En canvi, si t'agraden el rock o la música pop, sembla quasi obligatori que t'agrade tot el que eixos conceptes abasten. Als 13 anys la cosa que més m'atreia del rock era allò que suposadament representava. Les revistes de música de l'època estaven farcides de fotos de senyors peluts que posaven cara de plaer mentre tocaven la guitarra. “Açò ha de ser el que estava buscant”, pensava. Als companys de classe amb els quals tenia amistat els amprava discos d'eixos artistes. Llavors desconeixia on podia escoltar aquella música, però sí que sabia que podia llegir sobre ella, i per això la teoria la portava molt ben apresa. Havia pres consciència de com de grans eren aquells personatges, de la importància de la seua música, del seu virtuosisme. Em vaig fer amb alguns discos gravats en casset i vaig arribar a comprar-me els àlbums que la meua economia d'adolescent em va permetre. Vaig escoltar quasi tot allò amb més ganes que plaer. El rock pegava voltes i voltes en el plat del meu equip de música i jo feia el possible per sentir-me beneït.

El rock, el pop -que cadascun li diga com li abellisca-, està íntimament lligat a la identitat. Això és una cosa de la qual no se sol parlar perquè quan es parla sobre música pop fonamentalment es parla de la música. La música ens atorga un poder inimaginable quan som adolescents. Ens ajuda a trobar inspiració, algú a qui intentar semblar-nos. Creia que el concepte del rock m'agradava fins que vaig ser conscient que jo el representava a ell moltíssim més del que ell em representava a mi. El que escoltava em contagiava energia, però no m'estava donant una cosa amb la qual poder identificar-me. Jo no era ni anava a ser com aquells tios barbuts que suaven a doll sobre l'escenari. No necessitava escoltar discos sense més, necessitava discos que m'absorbiren com un remolí per a poder eixir d'ells confús però renovat. Submergir-me en ells sabent que, en el seu interior, estava el que precisava per a afermar el meu lloc en un món que, des de la fi de la infància, em va resultar molt antipàtic. Encara m'ho continua semblant.

Existix una quantiosa quantitat de noms sagrats de la música pop pels quals mai he sentit el menor interés. M'abellix dir-ho ara que ja tinc una edat, i que també estem arribant a la fi d'una era, dos circumstàncies que al final venen a significar el mateix però que no per això deixen de ser terriblement alliberadores. Com més anys complisc més m'unit em sent a la música que em va mostrar el camí i més indiferència em produïx la que no. Una de les meues cançons era una fantasia interplanetària que en un moment donat deia: “Si estàs en l'espai exterior, no et sentes fora de lloc, perquè allí hi ha altres milers que són com tu, un altre com tu”. M'enrecorde dels cavalls que eixien en estampida i del fragor de les rebequeries adolescents, vestides amb caçadora de cuir i pantalons trencats a l'altura del genoll.

M'enrecorde de tot l'erotisme que, com un perfum, desprenia aquell cor de vidre, el ressò hipnòtic que sorgia del fons de la cançó i un vol com d'àngels fets màquina. Mai he tingut ganes de passar ni un minut en un hotel de la cadena Califòrnia ni he tingut ganes de pujar tots els esglaons de l'escala que du fins al cel. Però m'emocione cada vegada que torna a ressonar el baluern que proclama l'arribada de l'anarquia al Regne Unit. La fúria que sobreviu en eixa cançó continua, d'alguna manera, sent meua. I em commou també el vol dels vells sintetitzadors analògics, que eren exactament l'oposat a aquells senyors hirsuts que tantes notes sagrades extreien de les seues guitarres. Cada tant algú comenta com de mal que han envellit aquelles produccions dels anys 80 que van abusar sense cap pudor de la nouvinguda electrònica digital. De com de mal han envellit certs exemples de rock, però, crec que encara no se n'ha parlat prou.

La música em va donar una ocupació, un lloc, un treball. A canvi, jo vaig aprendre tot el que vaig poder sobre ella i vaig intentar tractar-la amb el màxim respecte. Es dona per descomptat que als periodistes musicals ens enxisa la música. Quasi tota ella. Per això ens vam clavar a periodistes musicals. És una ocupació que ens obliga a estar al corrent del que passa en este camp, cosa que també és un plaer perquè, no l'oblidem, ens agrada la música. Molt més que, per exemple, guanyar els diners necessaris que ens permeten continuar vivint dignament per a fer este treball. Hem de saber, hem d'estudiar, hem de demostrar contínuament quant sabem, com si Google i YouTube no s'hagueren inventat. Almenys sé que si algun dia el ciberespai implota, la meua biblioteca analògica seguirà ací, al meu costat. D'un temps ençà també m'he adonat que als aficionats del rock no els abellix molt que vinga ningú amb lectures noves sobre una cosa tan vella.

No volem complicacions, semblen pensar, no ens vingues ara amb eixes. Als herois no cal tocar-los. El relat ha de continuar intacte, ha de ser repetit una vegada i una altra de la mateixa manera. El relat ha de continuar intacte perquè quan parlem de música quasi sempre estem parlant solament de música. Una cosa és l'acte d'escoltar-la -per plaer, per curiositat, per obligació-, i una altra l'acte d'escoltar-la com si mantinguera una conversa privada amb algú de confiança. El primer fet és una activitat quotidiana. El segon forma part de l'enlluernament que produïx retrobar-nos amb allò que dona sentit a la la nostra vida. Sabem que està en alguna part, però moltes vegades ignorem a on.