Entrevista a Modernet Reaccionaret - Lucía Márquez

Comencem un matí més amb Les Coses Que de Veritat Importen, el programa matinal en el qual els contem sense embuts les coses que realment els importen encara que vostés no ho sàpien! Soc Blanqueta Blanqueadora d'Emblanquiment i els convide a acompanyar-nos al llarg de les pròximes hores per a conéixer les claus de la jornada.

Hui entrevistem a Modernet Reaccionaret. Intel·lectual iconoclasta, enfant terrible de l'espectacle i, ara, també poeta. Modernet està arrasant amb Políticament Incorrecte: Totes Porques Menys Ma Mare, un àcid poemari en el qual desgrana amb trellat els mals que assoten la fluixanga societat actual. Els recordem que poden comentar l'entrevista en Twitter usant l'etiqueta #ModernetBB

— Benvingut a les Coses Que de Veritat Importen, Modernet. La teua estrena en el món de la poesia està sent tot un èxit. Com et sents?

— Et seré sincer: estic terroritzat. Perquè vaig a esdeveniments, relate el que està bé i malament en la vida i, quan després entre a Twitter, hi ha gent a la qual no li sembla bé que, per exemple, haja explicat que si vas vestida d'una certa forma és normal que t'intenten violar. I com que no els agrada… va i m'ho diuen! M'escriuen frases de desacord! Jo què sé, comente en un podcast que una cosa és ser racista i una altra, ordenat… o que un a sa casa pot fer el que vullga, però que no en faça gala pel carrer i em critiquen! On s'ha vist que un expresse en públic els seus punts de vista i li'ls rebaten? Estan intentant silenciar-me! El bonisme vol acabar amb les veus discordants!

— És molt trist tot el que contes. Encara sort que seguixes dret i has posat la teua valentia al servici de poemes tan precisos com "Cadascun en el seu barri i tots contents", sobre, en les teues pròpies paraules "la farsa de la multiculturalitat"; o "Patriota dels meus diners", un himne a la llibertat entesa de manera absoluta i radical, o també "Molt madura per a la seua edat", preciosa defensa de les relacions entre senyors i nímfules que escapen a les premisses del feminazisme.

— És que jo, sobretot, tinc principis. Tinc un codi moral ferri. I a mi ningú em callarà. Cap d'estos capdavanters del pensament únic podrà acabar amb la meua llibertat de dir marieta a un marieta, grossa a una grossa o subnormal a un subnormal. Perquè això és el que volen, llevar-nos la llibertat. De fet, vaig estar veent un documental sobre els khmers rojos i cada vegada que parlaven dels represaliats no podia deixar d'exclamar: "Buah, tio, és que soc jo literal!".

— Podríem dir que a penes uns passos separen un assassinat per un règim totalitari d'algú com tu, a qui a vegades insulten per xarxes socials després de dir una cosa polèmica?

— El paral·lelisme és obvi, efectivament.

— Què contestaries a eixos haters que t'acusen de blanquejar el règim franquista a través de poemes com "Amb Paco, alegria"?

— A vore, és veritat que amb Franco hi havia gent que tenia alguns xicotets conflictes (caldria saber a què es dedicaven, també et dic; perquè a ma casa mai vam tindre cap problema). Però, si eres una persona normal, vivies estupendament i, a més, hi havia llibertat per a dir el que pensaves. O per a apedregar al marica del barri amb els col·legues, que, al cap i a la fi, és també una mostra de llibertat. Quins riures ens pegàvem els amics tocant-li el cul per torns a la criada del meu col·lega José Manuel. I a ella no li importava. Es feia una miqueta la tímida, però s'ho passava bé perquè en aquells temps la gent no era tan primmirada com ara. És que les feminazis li han llavat el cervell a les ties. Totes les amargades eixes acabaran devorades pels seus gats.

— M'has llegit la ment, Modernet! Jo no sé què passa amb algunes dones ara, que pareix que no els agraden que desconeguts els diguen floretes pel carrer. Si la cosa seguix aixina, es perdrà la galanteria!

— Estan totes boges. A este pas farà falta un contracte per a poder piuar amb qualsevol quinzeanyera d'eixes que van provocant en les discoteques. I potser una vida així és una vida que meresca ser viscuda?

— Tornem al teu poemari. On trobes la teua font d'inspiració per a eixos textos sobre les imposicions woke?

— En el dia a dia! Els woke estan per tot arreu, ens asfixien amb les seues paraules estranyes i els seus sentiments. Veig a eixos jóvens als quals tot els ofén i m'òmplic de fúria. Per què s'ofenen, eh? Per què no poden callar-se la boca i deixar-me dir el que em parega, com m'han deixat tota la vida de Déu? Per què ara la música és soroll? Per què els tios no poden ser tios fets i drets i les ties, dones de bandera? Per què usen eixes paraules rares en lloc de les que jo usava quan tenia 20 anys? Per què les coses no poden ser com jo vull que siguen? Per què els interessen coses que no m'interessen a mi? On està la meua llibertat per a obligar la gent al fet que li agrade el que jo pense i faig? On està la meua llibertat per a exigir que em lloen? Potser és que no tinc dret a que em facen moltíssim de cas?

— Una ment preclara en estos temps d'hipersensibilitat, sens dubte. I com creus que ha afectat la cultura de la cancel·lació a la teua carrera?

— M'ha destrossat. Primer van arribar els comentaris negatius perquè em van gravar cridant-li a algú "Travelo de merda!". Després va començar a circular un vídeo en el qual escopia a un moro en un bar. Després va arribar el poema sobre que l'última botella que toca una dona en una festa és la de Fairy, que és en realitat un homenatge a ma mare. Em van insultar moltíssim i això em va afonar. Val que no em van cancel·lar cap bolo, ni vaig perdre el contracte editorial. Em continuen cridant per a tertúlies i conferències. I m'entrevisten en programes tan reeixits com el teu. Però eixe circ de la cancel·lació bonista em va atabalar barbaritats. Vaig estar tres nits seguides havent de prendre valeriana per a poder dormir. Imagina't. Ah, i va coincidir amb l'acusació d'assetjament a la meua assistent personal! Ara és que està demonitzat ser afectuós amb la gent que treballa per a tu! Estem aconseguint unes cotes de fanatisme inimaginables…

— Hi ha qui fins i tot podria qualificar-te d'heroi de la llibertat d'expressió…

— Jo no soc cap heroi, només un home que no vol viure demanant perdó constantment per ser fidel a les seues pròpies idees. És això la democràcia de la qual tant s'omplin la boca, no?

— Gràcies en qualsevol cas, Modernet, per enfrontar-te així als ofendiditos que ens envolten i que tan poderosos són. I ara peguem una ullada al que es comenta en xarxes sobre esta entrevista. A vore… Vaja, @unapersona ha escrit "Este paio és un impresentable i un retrògrad de la grandària d'un camió"...

— Ho veus? Ho veus? Veus el que he d'aguantar constantment, Blanqueta? No em deixen viure! No em deixen parlar! No puc expressar-me lliurement sense que comence el linxament! Esta cacera de bruixes constant és insuportable. Ja no es pot parlar de res! Ja no es pot parlar de res! Ja no es pot parlar de res!

(Modernet Reaccionaret comença a udolar i a rebolcar-se pel sofà del plató).

— Vostés mateixos ho han pogut comprovar: una altra víctima de la dictadura d'allò políticament correcte. Quina esperança en el futur podem tindre si simplement per donar la seua opinió a un li poden dir retrògrad en xarxes? On anirem a parar? De moment, anem uns minuts a publicitat. I, a la tornada, esbrinarem amb quina princesa Disney podem identificar cadascun dels grans empresaris que alcen este país (encara que ho facen mitjançant pràctiques un poquet qüestionables). Quin directiu serà Blancaneu? I Ventafocs? En breu ho expliquem!

(Podeu consultar altres entrevistes de Blanqueta Blanqueadora d'Emblanquiment, ací)