Raimon, Robert Archer i Tono Fornes reivindiquen Ausiàs March com el poeta que canvià la nostra història

BARCELONA. El llibre Veles i vents: el món de la mar en Ausiàs March, de Robert Archer i Tono Fornes, editat recentment per Llibres de la Drassana i la Institució Alfons el Magnànim, es va presentar a Ona Llibres de Barcelona de la mà dels mateixos autors, de l'editor Vicent Baydal i de la persona que més ha fet per la difusió i coneixement del poema "Veles e vents": el cantant Raimon.

En concret, a hores d'ara "Veles e vents" és el poema més conegut del cavaller i poeta medieval valencià Ausiàs March (1400-1459), però més enllà del significat general de les estrofes és ben poc el que es coneixia sobre les seues causes i significat real. Per això Archer, que és catedràtic de Filologia del King's College de Londres i un dels principals editors de l'obra completa de March, i Fornes, professor, mariner i oceanògraf de Dénia, van unir els seus coneixements i esforços per tal d’analitzar minuciosament la relació entre el poeta i el món de la mar, tractant d'esbrinar per què va emprar passatges mariners en els seus versos, un fet gens habitual en la poesia de l'època.

En la seua obra examinen, en primer lloc, la visió de la mar en la política del període baixmedieval i la seua presència en les fonts literàries que March tenia a l'abast i podia haver llegit. A continuació, aprofundixen en el món naval i nàutic de l'època per a conéixer els objectes, tècniques, condicions i grups humans amb què el poeta va entrar en contacte al llarg de la seua experiència marinera i que van deixar una evident petjada en part dels seus textos. Finalment, repassen eixa experiència, vinculada fonamentalment a les dos expedicions del rei Alfons el Magnànim en les quals el cavaller va participar, en 1420-1421 i 1424-1425, que el van dur a navegar per les aigües de les Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília, Nàpols i Tunísia.

Amb totes les informacions reunides, els autors arriben en el capítol final, "Un vaixell de nom Ausiàs March", a unes conclusions que no deixen indiferent a ningú: des d’una nova proposta de datació de les primeres composicions del poeta fins a una descripció de la possible ruta del retorn naval sobre el qual parla el poema, passant pel punt exacte en què els poetes valencians i catalans van decidir abandonar les formes occitanes i apostaren definitivament per les pròpies. Una hipòtesi de lectura que du el coneixement de la literatura del Segle d'Or a un nou terreny inexplorat fins ara, en un assaig fonamental per a tots els interessats en la història cultural de la Corona d'Aragó.